Ni cinc de calaix per als becaris FPI

Enmig del caos i confusió en el que ens ha sotmès aquest Gobierno de España gràcies a les mesures anticrisis que acaben d'improvitzar, vull donar a conèixer un parell d'aspectes que sembla han passat desapercebuts pels mitjans de comunicació. Suposo que tenen prou feina analitzant les mesures aprovades com per fer-se ressò d'algunes injustícies que afecten a una minoria d'investigadors, entre els quals es troba un servidor.

És socialment coneguda i reconeguda la condició de precarietat en la que ens trobem els joves investigadors que tenim la sort de percebre una beca d'estudis per a poder forjar el nostre futur dins l'àmbit de la recerca en aquest país. Mentre que a altres països som considerats futurs talents susceptibles de liderar el creixement econòmic mitjançant la nostra aportació en ampliar les fronteres del coneixement, aquí som poc més que una nosa, fet que ens ha portat a adoptar el sobrenom de "precaris" (en comptes de becaris).

L'últim cop baix que hem rebut els becaris FPI (Formación de Personal Investigador) per part del Ministerio de Economia y Competitividad és que, a data d'avui, encara no hem vist ni un cèntim de la paga corresponent al mes de juny. Fins a la segona setmana de juliol no ens vàren donar cap explicació i quan aquesta va arribar, va resultar ser un efímer email: no ens paguen degut a la aprobación de los Presupuestos Generales del Estado 2012 y la carga de los mismos en las nuevas aplicaciones presupuestarias, ambos procesos ajenos a la Secretaría de Estado de Investigación, Desarrollo e Innovación.

Ja hi tornem a ser: excuses, més excuses i la culpa no és mai seva. Una delegació d'estudiants FPI va anar a visitar la Secretaria de Estado, Sra. Carmen Vela, qui s'omplí de bones paraules demanant-nos disculpes i assegurant-nos que ja s'havia fet la petició de pagament i que, com a molt tard, el dimarts 17 rebriem la nostra nómina íntegrament. A data d'avui, encara estem esperant i la última notícia ha estat un nou correu, més curt que l'anterior, en el qual ens confirmen, un cop més, que avui es procedeix a sol·licitar el pagament. Serà això una altra mentida? Doncs pels precedents que tenim, la probabilitat és molt alta.

Vull recordar als estimats companys del ministeri que les disculpes estan molt bé, però que les factures no es paguen amb disculpes. Al final tindran raó que som la generació ni-ni: ni podem pagar l'allotjament, ni la manutenció.

Ens repeteixen contínuament que no patim, que és bo que els joves marxem a l'estranger a millorar la nostra formació i que llavors ja tornarem... ganes de marxar cada día en tenim més, el que no tinc tan clar és si algú que està fora té ganes de tornar.

Cuando al barbas de Mariano veas recortar, pon tu culo a remojar

Indignació, ràbia, impotència i vergonya són sentiments que comparteixen avui molts ciutadans d'aquest estat anomenat Espanya. No, no m'estic referint a l'indult aplicat a Mourinho, que també; sinó a l'agressió constant que estem rebent les classes mitjanes i baixes dia si, altre també. Els puristes recomanen no barrejar política i esport, però la forma com es governen els estaments esportius no deixa de ser una expressió més de la forma de govern d'aquest estat.

Ahir en Rajoy donava un pas més per al desmantellament de l'estat del benestar, el qual està derivant en un estat de malestar generalitzat. Pujada brutal de l'IVA, exempció de la paga extra de Nadal als funcionaris, disminució de la prestació d'atur o reducció de la prestació per dependència són només algunes de les mesures, que, segons ell, li obliguen a prendre des d'Europa.

Com ja ens tenen acostumats, no només el fons és demencial, sinó a més les formes, mostrant un menyspreu constant als diferents col·lectius. Als funcionaris se'ls retalla perquè és per tots sabut que són uns mantes i es passen el dia al bar; la rebaixa de la prestació d'atur és per a incentivar la cerca activa d’un lloc de feina per part dels aturats, que si no en  troben deu ser perquè no la busquen prou; retallem als dependents, que total, qui els necessita?... i finalment acaba recomanant als politics del congrés i del senat que s'abaixin el sou. El que per a alguns és d'obligatori compliment, per a d'altres és una simple recomanació (no, no m'estic referint a l'indult de Mourinho).

Cal reduir un 30% el nombre de regidors locals... i què passa amb l'administració central, com ara el senat o ministeris que tenen transferides les competències a les comunitats? Aquí tothom s’ha d’estrènyer el cinturó, però com sempre, hi ha ciutadans de primera i altres de segona.

Ja n'hi ha prou de carregar el mort als altres: que si les autonomies, que si Europa ens hi obliga... potser no és cert que tota aquesta austeritat és única i exclusivament per a eixugar el deute que ha generat el forat que vostès han creat a Bankia? 

Coneixem la vostra estratègia de fusionar els vostres bancs sistèmics per tal de crear una entitat suficientment gran de tal forma que deixar-la caure no sigui una opció, així vostès (polítics de diferents colors i sindicats - que amb això si us poseu d’acord) eviteu perdre cap inversió. Poc us importa com visqui o malvisqui la població d'aquest estat que tant us n'ompliu la boca mentre la vostra butxaca estigui ben plena.

Suposo que tota la vida ha estat així i que res no ha canviat; bé, quelcom potser si ha canviat. Ara ja no tenen cap mena de remordiment al mentir i actuen a cara destapada. Totes aquestes mesures i les que vindran eren sabudes des d'abans de les eleccions. I això no és més que el principi. Com deia Marianico el Recorto, “caldrà prémer l'accelerador!” (i a Catalunya ja plou sobre mullat).

Aneu alerta el proper mes, com ja sabeu, l'Agost és un gran mes per a carteristes i polítics, la finalitat dels quals sembla convergir perillosament.

A aquest pas no en tindrem ni per a comprar-nos "los chuches"!

La politització dels infants

En aquest país estem acostumats a que contínuament s'instrumentalitzin els successos per treure'n rèdit electoral. D'exemples en tenim a cabassos: sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana es commemoraven els atemptats de l'11M a Madrid on la manipulació d'informació, vergonyosament partidista, encara cueja.

Un altre àmbit de desgavell continu és el de l'educació dels nostres infants on les reformes del sistema es succeeixen amb finalitats clarament allunyades dels criteris educatius. Massa sovint s'utilitza la mainada com a pilotes de tenis anant d'un costat a l'altre depenent del color polític que estigui al govern: modificació del calendari escolar introduint setmanes blanques a mig curs, sisenes hores amb els mateixos recursos que a l'any següent s'han de retirar, jornades intensives ara si, ara no, que si educació per a la ciutadania, que si educació constitucional, que si ara el batxillerat durarà tres anys. Senyors, prou!

Una altra qüestió d'actualitat, per desgràcia, és el de l'atac al model lingüístic a l'escola catalana. Com és sabut, tres famílies han portat als tribunals el model d'immersió lingüística demanant que als seus fills se'ls escolaritzi també en Castellà. I no només això, sinó que demanen que es canviï tot el model si cal, que segons ells és injust. Darrera aquestes reivindicacions, que fins i tot podrien semblar legítimes, s'amaga un clar posicionament polític i mancat de criteris educatius. Només cal escoltar els propis demandants per adonar-se'n de les seves intencions reals.

És significatiu que una de les entitats que donen suport a aquesta mesura i fan bandera del bilingüisme a Catalunya (Convivencia Cívica Catalana) tinguin la seva pàgina web exclusivament en Castellà. Curiosa excepció de la paraula bilingüisme.

Segons unes declaracions de la pròpia Consuelo Santos (mare d'una de les famílies que va posar la demanda), la qual en cap moment va utilitzar el Català per a expressar-se (suposo que a casa seva tampoc el deu utilitzar), comentava que la seva filla parla i escriu molt bé el Català, però és incapaç d'expressar-se correctament en Castellà, la seva llengua materna. Afirmacions de veracitat discutible, si més no. Vostès coneixen algú que no sàpiga expressar-se en la seva llengua materna? Jo tampoc.

A més, i aquí em sento al·ludit com a usuari d'aquest model, posava en dubte la credibilitat de les proves de Castellà realitzades a Catalunya (almenys selectivitat i informes pisa), ja que, segons ella, estaven manipulades per tal d’aconseguir una millor nota de Castellà.

Per altra banda, no sembla que li preocupés massa el nivell de la resta d’assignatures, com per exemple les matemàtiques, amb coneixements conegudament deficients per molts escolars arreu d’Espanya. Només cal preguntar a qualsevol professor universitari de 1r curs que doni aquesta matèria que ens expressi quines són les seves sensacions.

Siguem clars, si el que volen és fer política, dediquin-se a la política i deixin les qüestions educatives a les persones que hi entenen. No intentin privar dels avantatges d'un model d'èxit als nostres infants per culpa de les seves creences.

¡A las pruebas me remito! 

La meva primera tertúlia televisiva

La setmana passada vaig assistir com a tertulià al programa Prismes del Canal Terrassa Vallès. En els cinquanta minuts de programa es tractava la qüestió de la fuga de talents, un tema d'actualitat al nostre país, el qual també ha estat comentat anteriorment en aquest blog. Aquesta va ser la primera vegada que trepitjava un plató de televisió i a més no ho feia com a públic, sinó desenvolupant un rol destacat.
Vull agrair a tot l'equip de Canal Terrassa Vallès i en especial a la Lourdes Sarrión i la Marta Gil per donar-me l'oportunitat d'expressar les meves idees, així com a la resta de la taula d'invitats per la bona estona que vàrem passar.
Us adjunto el vídeo del programa i us animo a que em transmeteu les vostres crítiques constructives a fi de millorar la posada en escena en una hipotètica futura aparició.

La llengua, ànima d'un poble

La llengua és el tarannà d'un poble, el seu esperit, sos usos i costums (Язык есть исповедь народа, eго душа и быт родной).

He escollit aquesta frase de P.A. Viazemski (1792-1878) extreta de la pàgina web del Departament de Rus de l'EOI de Barcelona-Drassanes com a sumari del tema que tractem avui.

Malgrat el discurs d'alguns col·lectius més pragmàtics, els quals consideren que la llengua és simplement un mitjà de comunicació entre els éssers humans i, per tant, la diversitat lingüística no és més que un impediment a l'hora d'entendre'ns entre individus i cultures, una senzilla introspecció en aquest tema mitjançant un seguit d'apreciacions més o menys curioses ens poden fer adonar de la complexitat del fenomen i de la relació tan directa que té amb la història, la cultura i la realitat d'un poble.

Ja de petit, quan m'iniciava en la llengua de Shakespeare, un dia li vaig preguntar al professor com podia fer-ho per demanar un entrepà per berenar si em trobava a Anglaterra. La seva resposta em va deixar perplex: resulta que havia de demanar un sandwitch (clarament un sandvitx no és l'entrepà que jo volia, jo el volia amb pa de barra o de Viena a tot estirar) i a sobre, no me'l podia menjar per berenar perquè allà no existeix tal concepte. Quines coses més estranyes...
De més grandet em va cridar l'atenció la frase feta que tenim al nostre país sobre fer dissabte. Resulta que en el país anglosaxó, segons un meu antic mestre d'anglès, la frase feta rep el nom de fer mes (tot i que no he pogut verificar-ne l'existència). I és que els britànics de l'època tenien poca amistat amb la neteja fins l'arribada del General Wellington.

Un altre tema fascinant és la percepció dels colors per les diferents cultures. En el cas del rus, per exemple, em va resultar curiós esbrinar que per al que nosaltres serien dues tonalitats d'un mateix color, com són el blau cel i el blau marí, per a ells són dos colors clarament diferenciats (голубой - goluboi i синий - sinii, respectivament), tanmateix com el blau i el verd per a nosaltres.
Respecte al vermell (красный - krasnei), es veu que etimològicament comparteix arrels amb la paraula bonic (крассивый - krassivei). Aquesta associació pren tot el sentit del món si ens imaginem un objecte de color vermell intens damunt un extens mantell blanc format per la neu siberiana.

Ja que traiem el tema siberià, per altra banda d'actualitat a casa nostra aquestes últimes setmanes, és sabut que els inuit (altrament coneguts com a esquimals, tot i que a ells no els hi agrada massa que els anomenin devoradors de carn crua) són capaços de diferenciar, i per tant, donar nom a 30 tonalitats diferents de blanc.

Aquestes però, no són les úniques capacitats que l'ésser humà pot desenvolupar per adaptar-se a l'entorn. Un article publicat el 28 d'agost de 2010 al The New York Times, va més enllà i es planteja si la llengua modela la forma de pensar de l'individu. En aquest escrit, entre altres coses, es fa referència a una llengua, el Guugu Yimithirr, parlada per una tribu arborigen australiana, la qual utilitza coordenades de posicionament global normalment per als seus relats. És a dir, a diferència de la majoria de llenguatges que coneixem, els quals relaten els fets prenent-nos com a referència a nosaltres mateixos: la pilota està a la meva dreta i la galleda al teu davant, aquest poble s'expressaria de la següent forma: la pilota està al nord i la galleda a l'est.

Sembla evident que la llengua no serveix únicament com a vehicle per a la nostra comunicació, sinó que clarament és capaç de relatar la historia, situació sociocultural i ubicació geogràfica de la comunitat de parlants i fins i tot, segons el NYT, els nostres pensaments.

Independentisme in crescendo

La setmana passada es publicaven els resultats d'una enquesta elaborada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) en la qual es podia apreciar l'augment dels ciutadans partidaris d'una Catalunya independent. De fet, segons l'article, aquesta era la primera vegada que el “Si” guanyaria per majoria absoluta en un hipotètic referèndum d'autodeterminació.

Hom es pregunta a què es deu aquesta tendència creixent de l'independentisme a casa nostra? Bé, de fet crec que la pregunta està mal formulada: I per què no hauria d'augmentar si tenim en compte la situació actual pel que fa a les relacions amb Espanya?

Ja fa més de 300 anys que queda palesa la intolerància de l'estat espanyol cap a tot el que signifiqui la varietat cultural, però no cal que anem tan enrere per adonar-nos-en. De fet, en els últims anys ha augmentat significativament l'ofensiva envers tot el que fa referència a Catalunya, després d'un intent fallit de comunió entre les dues comunitats en el marc de la coneguda transició espanyola.

No cal ser un expert en la matèria per adonar-se'n de tot el reguitzell d'estratègies per anihilar culturalment el nostre país: imposició del Castellà darrera la màscara del bilingüisme a l'escola, estratègies per evitar el reconeixement del Català al parlament europeu, tripijocs de dubtosa legalitat per prohibir les seleccions nacionals catalanes i un llarg etcètera que no cal comentar perquè de ben segur són coneguts pel lector.

Els exemples citats tenen a veure amb la cultura, la llengua i la tradició del nostre país. Qualsevol agressió en aquest sentit és vista com una falta de respecte personal per tots els usuaris d'aquesta cultura.

Recordem però, que el nostre país és complex i es composa d'un teixit social amb interessos i origen diversos. Dues onades migratòries significatives en els darrers cinquanta anys (com és l'arribada de nouvinguts procedents de diferents parts d'Espanya als anys seixanta, i d'arreu del món durant la primera dècada del segle XXI) han propiciat una diversitat social que pot no sentir-se com a propi el menyspreu a la cultura catalana.

La crisis econòmica mundial que estem patint ha esdevingut la prova del cotó per fer adonar a tots els catalans (entenent com a català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, independentment del seu origen, cultura, llengua o religió) de la situació de precarietat que vivim deguda a la gestió clarament anticatalana que desenvolupa l'estat espanyol. Exemples d'això en tenim per donar i per vendre: el tracte de favor d'AENA per Barajas en detriment del Prat, realitzant convenis amb certes companyies prohibint-los els vols a Barcelona; la gestió de ports marítims que curiosament es gestiona des de Madrid (recordem el nou port de mercaderies que s'ha construït a Barcelona per una empresa privada, per al qual Fomento encara no ha començat a construir els accessos tal i com s’havia compromès); dèficit d'infraestructures ferroviàries, com per exemple les precàries línies de Rodalies de Barcelona o el famós Corredor Mediterrani, per al qual s'està fent tot el que es pot i més per a que no circuli per Catalunya; els 3.000 euros anuals d'espoli fiscal que pateix cada català (ara potser una mica menys, gràcies a la taxa de desocupació que patim); subsidis injustos per a certes persones de certes regions; etc.

Tot això són només alguns exemples que segurament influeixen en el posicionament a favor del “Si” a la independència de Catalunya per part de moltes persones que tradicionalment no s’interessarien per aquestes qüestions, que estan tips de veure com Espanya els menysté pel sol fet d'haver escollit viure en una regió determinada.

Com a reflexió final, dir que l'espoli fiscal català, tot i ser clarament immoral, és comprensible des d'un punt de vista econòmic: la funció d'una colònia és ser explotada per al benefici de l'estat colonitzador. Ara bé, hi ha certes coses que no aconsegueixo entendre, com és renunciar a beneficis econòmics que repercutirien sobre tots els espanyols amb la única raó de deixar Catalunya a l'alçada del betum.

Si voleu aprofundir en quin és el cost econòmic de formar part d’Espanya, el Cercle Català de Negocis (http://www.ccncat.cat) ha realitzat una sèrie d’estudis i vídeos on s’explica el greuge comparatiu que patim.

En següent enllaç (http://www.assemblea.cat) l’Assemblea Nacional Catalana presenta un seguit de programes on s’exposen les “Raons de pes per a l’estat propi”.

Exportadors de talent

Aquesta última setmana s'han publicat diversos articles de premsa en els quals s'explica que durant el 2011, el nombre de persones que han emigrat del nostre país ha estat superior al nombre d’immigrants. Molts d'ells són famílies que han vist com la crisi els llevava la il•lusió de trobar una vida millor en aquestes terres i s'han vist obligats a tornar al seu lloc d’origen degut a la impossibilitat de trobar una feina. Molts d'altres són joves amb un grau elevat de formació que han hagut de marxar per poder exercir. Es parla doncs de "fuga de cervells", però com ens afecta tot això?

Primer de tot podem enfocar-ho des d'un punt de vista purament econòmic. Fem números per quantificar el cost aproximat de cada individu: als nostres infants, des de ben petits, se'ls garanteix una formació gratuïta i de qualitat (faltarà veure quan dura aquesta qualitat tenint en compte les retallades que s'estan produint i les que estan per venir). Si la formació bàsica són dels 6 als 16 anys, és a dir 10 anys. Llavors ve el Batxillerat, que són 2 anys. Posteriorment ve la formació universitària, que actualment es cursa durant 4 anys. Llavors cal afegir-hi un curs de màster i un doctorat, que pot durar uns 3 anys. Tot plegat puja a 20 anys d'educació totalment o parcialment subvencionada. A tot això, podeu sumar-li, si voleu, les despeses en formació d'altres habilitats (idiomes, per exemple, a través de cursos o vacances pagades com ja comentàvem en algun altre post).

No seré jo qui critiqui la despesa en educació, ja que en sóc un ferm defensor. Si hi ha unes partides que no s'haurien de tocar són precisament educació i sanitat. De fet, aquesta despesa hauria de ser una inversió que fa l'estat amb la finalitat que la persona en qüestió, un cop finalitzada la formació, desenvolupi les seves capacitats en el propi país per tal de generar progrés i riquesa.

El govern de l'estat, si bé des de Catalunya el coneixem per la seva gasiveria, manca de transparència i inversions (aquest tema mereix una tesi doctoral), és d'un altruisme exemplar pel que fa a exportar joves talents: aquí fem tota la despesa de formació i altres països (com Estats Units o Alemanya) incorporen professionals qualificats a cost 0. Quina ganga!

És coneguda la mala gestió econòmica d'aquest país: retallant en educació, en ciència i innovació, posant traves als emprenedors, amb una pressió fiscal especialment asfixiant a Catalunya, dèficit d'infraestructures, amb una taxa d'atur de més del 20%, un atur juvenil (menors de 35 anys) de més del 40% i aplicant unes polítiques que fomenten el subsidiarisme i l'asfixia de la classe mitjana i a sobre ens desfem de la gent més capaç.

Viatgem tots en un comboi d'alta velocitat cap a la mediocritat, ves que no estiguem arribant al destí.

Anglès, l'assignatura pendent.

Ja fa temps que l'anglès es preveia la llengua internacional en un món cada cop més globalitzat. Si bé la importància de l'anglès ha esdevingut una realitat al món actual i en concret a Europa, el gruix de la nostra societat catalana i espanyola s'hi ha quedat al marge. És evident la nostra incapacitat de desenvolupar-nos en l’idioma de Shakespeare, però de qui és la culpa? És tota nostra?

Només cal viatjar una mica a l'estranger per adonar-se'n de lo endarrerits que anem en aquesta matèria. Al nord d'Europa, apart de la seva llengua, parlen un anglès exquisit, independentment de l'edat, la formació i la classe social de l'interlocutor. Un cop més, els països del sud quedem a la cua.

El nostre govern, per tal de posar-hi remei (o per demostrar a la població la seva implicació en atacar el problema), es va inventar unes ajudes per a que els joves anessin a fer cursos d'idiomes a l'estranger, que si més no, obtenen dubtosos resultats: Es paguen cursos d'un parell de setmanes a Hawaii, per exemple, o a les Illes Canàries (on és sabut que la població parla un anglès natiu), amb l'excusa d'aprendre i millorar l'anglès. Al final resulten ser unes vacances pagades per a adolescents que normalment tornen amb un nivell similar al que tenien abans de marxar. I no critico als perceptors d'aquestes beques, que ben fet que fan de beneficiar-se'n si poden, però, siguem seriosos, realment no solucionen el problema.

Com dèiem, altres països tenen un molt bon nivell d'anglès, però, quin esforç han hagut de realitzar els seus habitants per a aprendre'l? Doncs resulta ser molt poc, ja que l'han après de la mateixa forma que a Catalunya hem après el Castellà: la competència escrita s'aprèn a l'escola a l'assignatura específica i la oral s'aprèn "sola" amb el contacte diari en els mitjans de comunicació, per exemple, o en qualsevol altre lloc donada la potència d'una llengua que compta amb tants de parlants.

Si aquí també cursem anglès, on és el truc? El truc està en la competència oral, és a dir, en els mitjans de comunicació! Perquè mentre que en aquest país tot (sèries, dibuixos animats, documentals, pel·lícules) està traduït, en altres llocs ho emeten en versió original subtitulada. Això implica que països econòmicament semblants o en pitjors condicions que el nostre (Portugal o Romania, per exemple), la seva població sigui capaç de conversar en anglès raonablement bé. Aquí en canvi, hem de dedicar hores d'esforç i diners en acadèmies per acabar parlant un anglès macarrònic.

Així doncs, aposto per deixar-nos de malgastar fons públics en viatges d'oci per a joves i apliquem unes mesures molt més econòmiques com són les VOS. Els beneficis són múltiples ja que no solament aconseguirem que els nostres ciutadans tinguin un millor nivell d'anglès, sinó que estarem més acostumats a altres llengües foranes, facilitant-nos el seu aprenentatge, estalviant-nos una morterada en beques i traduccions absurdes.

Costos també n'hi haurà, evidentment, res és gratuït: una indústria de doblatge que se'ns tirarà al damunt i les queixes de la població a qui li costarà acceptar l'esforç d'haver de llegir. Ara bé, pensem que serà un benefici per als nostres fills dotant-los d'igualtat de condicions que els nostres veïns europeus i potser de retruc ajudarem a pal·liar la discriminació que rep el Català en front del Castellà.

Fem-ne avia, però, que ja anem tard, perquè actualment ja hi ha qui aventura el xinès com al possible idioma del futur i si l'anglès ens resulta traumàtic, imagineu-vos com serà l'aprenentatge del xinès.

Rumore, rumore

Durant l'última dècada, Catalunya ha rebut un notable allau migratori provinent de diferents racons del món. Mentre hi ha hagut època de vaques grasses, han set benvinguts per tal de fer les feines que l'acomodada població autòctona no volia fer. A alguns empresaris els  hi ha anat especialment bé poder contractar-los a preus ridículs i fins i tot s'han permès amenaçar-los en acomiadar-los, amb la conseqüent possible pèrdua de "papers" si no s'avenien al que l'amo proposava.

Ara bé, a la que s'ha girat la truita i l'escassetat ha trucat a la porta de la nostra societat, els immigrants han passat a ser els culpables de tots els nostres mals. Per tal de justificar-ho, hem creat un seguit d'històries de discutible veracitat, conegudes popularment com rumors. Els rumors tenen la capacitat d'escampar-se arreu mitjançant la tecnologia més eficient: el boca-orella, que ve a ser com el popular joc infantil del telèfon (bé, almenys era popular a la era pre-videojoc).

L'estiu passat escoltava un programa radiofònic a Catalunya Ràdio, on presentaven una nova iniciativa ciutadana: la patrulla antirumor. Aquesta gent es dediquen a detectar rumors presents a la societat catalana i intentar rebatre'ls amb arguments sòlids i informació contrastada. Segons comentaven, tot i la creació contínua de nous rumors, resulta que molts d'ells són ja un clàssic en el món de la rumorología i s'han aplicat a diferents comunitats al llarg de la història.

N'hi ha de veritablement surrealistes (a l'estil del famós rumor del gos de Ricky Martin al programa Sorpresa, Sorpresa). El primer que em ve sempre al cap quan parlo d'aquests temes és el d'una noia autòctona que requeria dels serveis de distribució d'aliments proporcionats per alguna ONG, a la qual se li negaven pel fet d'anar vestida sense vel. Una companya que estava fent cua li va proposar de posar-se un vel islàmic i llavors sí que li donaren els aliments (recordem que la comunitat islàmica és la que actualment s'emporta la majoria de rumors).

Un altre de simpàtic, per dir-ho d'alguna forma, explica l'experiència d'un client que va anar a comprar un cotxet per al seu nadó i mentre estava a la botiga va veure arribar un ciutadà d'origen forà que es presentava amb un tiquet (presumiblement proporcionat pels serveis socials) el qual li concedia un cotxet totalment de franc. El comprador, no content amb el cotxet de baixa gamma que se li oferia, se n'anava tot ofès i tornava al cap d'una estona amb un tiquet on s'exigia que se li donés un cotxet de gamma més alta.

El més curiós d'aquests rumors és el grau de confiança en la veracitat de la història que presenten les persones que l'expliquen, si bé la font del rumor resulta ser tant ambigua, com que ho han sentit en algun lloc, però que és veritat!

L'últim rumor que comento, el qual no crec que realment ningú se'l cregui, però que de ben segur l'heu sentit en alguna ocasió, qüestiona la destinació dels ciutadans xinesos un cop passen a millor vida, tot lligant-ho amb el fet que molts dels negocis d'aquesta comunitat siguin en el camp de la restauració. I llavors et pregunten: tu has vist mai un enterrament d'un xinès?.

I és que si pareu l'orella en sentireu molts de rumors, alguns de graciosos i altres de més molestos. Són fàcilment identificables perquè així com tots els contes infantils comencen amb un "Hi havia una vegada..." i els acudits de l'Eugenio amb un "¿Saben aquel que diu...?", molts dels rumors acostumen a començar amb un "Jo no sóc racista, però...".

Indignant pujada tarifària al transport públic

Ja és un clàssic que aprofitant l'entrada d'any s'apugin les tarifes de molts serveis, entre ells, també els transports públics. Aquest any, però, la pujada ha estat encara més acusada en percentatge relatiu a l'any anterior, agreujat per la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, donat el conjunt de mesures d'austeritat que està aplicant el govern de Catalunya i també el d'Espanya. D'això en parlarem en detall algun altre dia.

La pujada ha estat tant brutal com un 12% en els títols de la T-10 (que representen el 84% dels bitllets venuts), d'acord amb les dades proporcionades pel diari Público. Segons la Generalitat, "és necessari recaptar perquè la caixa està buida a causa d'una mala política de finançament del sistema de transport".

A través d'aquest blog vull mostrar la meva indignació respecte aquesta mesura: sóc un usuari habitual de  Rodalies i metro de Barcelona des de fa més de 10 anys i deixeu-me dir que actualment trigo uns 10 minuts més a arribar al meu lloc de treball que fa 10 anys. Impressionant la involució que estem patint en aquest país.

Apart d'això estic cansat de veure gent saltant-se les valles, o bé entrant al transport enganxats a altres passatgers per tal de no pagar el bitllet. És tal la quantitat i les formes de saltar-se les barreres que la setmana passada vaig veure una parella de turistes bocabadats i incrèduls amb les formes incíviques d'accedir al transport public per part d'alguns ciutadans.

Així doncs, si realment és tant necessari recaptar del transport públic sabudament deficitari proposo que es facin controls per comprovar que realment es paguen els bitllets. Potser si evitessim el frau no seria tant deficitari. Reclamo la presència d'un personatge que habitualment es trobava als trens de Rodalies desaparegut des de fa un temps: el revisor. I és que durant l'últim any potser l'he vist una única vegada.

No és per incitar a la desobediència civil, però si tota la pressió del dèficit del transport públic s'ha de carregar als pocs usuaris que religiosament paguem els nostres bitllets, potser haurem de canviar d'actitud i saltar-nos també les barreres. Econòmicament és molt més eficient viatjar sense bitllet i pagar la ridícula multa que et puguin posar un cop l'any al coincidir amb el revisor al tren.

Inauguració del blog

Són temps de canvis. Estem immersos en una forta crisi de deute que afecta molts països europeus. Entre ells Espanya i per extensió també el nostre, Catalunya. En aquest contexte, són moltes les preguntes i incerteses que es presenten.

En aquest blog intentaré anar comentant qüestions d'actualitat que afecten diversos àmbits, sempre des del meu modest punt de vista, però amb el màxim rigor.

Les publicacions seran majoritàriament en la meva llengua, el Català, però de tant en tant no descarto algun article en Anglès, per aquelles informacions que necessitin un altaveu internacional.

Una salutació als seguidors i sigueu benvinguts.