Exportadors de talent

Aquesta última setmana s'han publicat diversos articles de premsa en els quals s'explica que durant el 2011, el nombre de persones que han emigrat del nostre país ha estat superior al nombre d’immigrants. Molts d'ells són famílies que han vist com la crisi els llevava la il•lusió de trobar una vida millor en aquestes terres i s'han vist obligats a tornar al seu lloc d’origen degut a la impossibilitat de trobar una feina. Molts d'altres són joves amb un grau elevat de formació que han hagut de marxar per poder exercir. Es parla doncs de "fuga de cervells", però com ens afecta tot això?

Primer de tot podem enfocar-ho des d'un punt de vista purament econòmic. Fem números per quantificar el cost aproximat de cada individu: als nostres infants, des de ben petits, se'ls garanteix una formació gratuïta i de qualitat (faltarà veure quan dura aquesta qualitat tenint en compte les retallades que s'estan produint i les que estan per venir). Si la formació bàsica són dels 6 als 16 anys, és a dir 10 anys. Llavors ve el Batxillerat, que són 2 anys. Posteriorment ve la formació universitària, que actualment es cursa durant 4 anys. Llavors cal afegir-hi un curs de màster i un doctorat, que pot durar uns 3 anys. Tot plegat puja a 20 anys d'educació totalment o parcialment subvencionada. A tot això, podeu sumar-li, si voleu, les despeses en formació d'altres habilitats (idiomes, per exemple, a través de cursos o vacances pagades com ja comentàvem en algun altre post).

No seré jo qui critiqui la despesa en educació, ja que en sóc un ferm defensor. Si hi ha unes partides que no s'haurien de tocar són precisament educació i sanitat. De fet, aquesta despesa hauria de ser una inversió que fa l'estat amb la finalitat que la persona en qüestió, un cop finalitzada la formació, desenvolupi les seves capacitats en el propi país per tal de generar progrés i riquesa.

El govern de l'estat, si bé des de Catalunya el coneixem per la seva gasiveria, manca de transparència i inversions (aquest tema mereix una tesi doctoral), és d'un altruisme exemplar pel que fa a exportar joves talents: aquí fem tota la despesa de formació i altres països (com Estats Units o Alemanya) incorporen professionals qualificats a cost 0. Quina ganga!

És coneguda la mala gestió econòmica d'aquest país: retallant en educació, en ciència i innovació, posant traves als emprenedors, amb una pressió fiscal especialment asfixiant a Catalunya, dèficit d'infraestructures, amb una taxa d'atur de més del 20%, un atur juvenil (menors de 35 anys) de més del 40% i aplicant unes polítiques que fomenten el subsidiarisme i l'asfixia de la classe mitjana i a sobre ens desfem de la gent més capaç.

Viatgem tots en un comboi d'alta velocitat cap a la mediocritat, ves que no estiguem arribant al destí.

Anglès, l'assignatura pendent.

Ja fa temps que l'anglès es preveia la llengua internacional en un món cada cop més globalitzat. Si bé la importància de l'anglès ha esdevingut una realitat al món actual i en concret a Europa, el gruix de la nostra societat catalana i espanyola s'hi ha quedat al marge. És evident la nostra incapacitat de desenvolupar-nos en l’idioma de Shakespeare, però de qui és la culpa? És tota nostra?

Només cal viatjar una mica a l'estranger per adonar-se'n de lo endarrerits que anem en aquesta matèria. Al nord d'Europa, apart de la seva llengua, parlen un anglès exquisit, independentment de l'edat, la formació i la classe social de l'interlocutor. Un cop més, els països del sud quedem a la cua.

El nostre govern, per tal de posar-hi remei (o per demostrar a la població la seva implicació en atacar el problema), es va inventar unes ajudes per a que els joves anessin a fer cursos d'idiomes a l'estranger, que si més no, obtenen dubtosos resultats: Es paguen cursos d'un parell de setmanes a Hawaii, per exemple, o a les Illes Canàries (on és sabut que la població parla un anglès natiu), amb l'excusa d'aprendre i millorar l'anglès. Al final resulten ser unes vacances pagades per a adolescents que normalment tornen amb un nivell similar al que tenien abans de marxar. I no critico als perceptors d'aquestes beques, que ben fet que fan de beneficiar-se'n si poden, però, siguem seriosos, realment no solucionen el problema.

Com dèiem, altres països tenen un molt bon nivell d'anglès, però, quin esforç han hagut de realitzar els seus habitants per a aprendre'l? Doncs resulta ser molt poc, ja que l'han après de la mateixa forma que a Catalunya hem après el Castellà: la competència escrita s'aprèn a l'escola a l'assignatura específica i la oral s'aprèn "sola" amb el contacte diari en els mitjans de comunicació, per exemple, o en qualsevol altre lloc donada la potència d'una llengua que compta amb tants de parlants.

Si aquí també cursem anglès, on és el truc? El truc està en la competència oral, és a dir, en els mitjans de comunicació! Perquè mentre que en aquest país tot (sèries, dibuixos animats, documentals, pel·lícules) està traduït, en altres llocs ho emeten en versió original subtitulada. Això implica que països econòmicament semblants o en pitjors condicions que el nostre (Portugal o Romania, per exemple), la seva població sigui capaç de conversar en anglès raonablement bé. Aquí en canvi, hem de dedicar hores d'esforç i diners en acadèmies per acabar parlant un anglès macarrònic.

Així doncs, aposto per deixar-nos de malgastar fons públics en viatges d'oci per a joves i apliquem unes mesures molt més econòmiques com són les VOS. Els beneficis són múltiples ja que no solament aconseguirem que els nostres ciutadans tinguin un millor nivell d'anglès, sinó que estarem més acostumats a altres llengües foranes, facilitant-nos el seu aprenentatge, estalviant-nos una morterada en beques i traduccions absurdes.

Costos també n'hi haurà, evidentment, res és gratuït: una indústria de doblatge que se'ns tirarà al damunt i les queixes de la població a qui li costarà acceptar l'esforç d'haver de llegir. Ara bé, pensem que serà un benefici per als nostres fills dotant-los d'igualtat de condicions que els nostres veïns europeus i potser de retruc ajudarem a pal·liar la discriminació que rep el Català en front del Castellà.

Fem-ne avia, però, que ja anem tard, perquè actualment ja hi ha qui aventura el xinès com al possible idioma del futur i si l'anglès ens resulta traumàtic, imagineu-vos com serà l'aprenentatge del xinès.

Rumore, rumore

Durant l'última dècada, Catalunya ha rebut un notable allau migratori provinent de diferents racons del món. Mentre hi ha hagut època de vaques grasses, han set benvinguts per tal de fer les feines que l'acomodada població autòctona no volia fer. A alguns empresaris els  hi ha anat especialment bé poder contractar-los a preus ridículs i fins i tot s'han permès amenaçar-los en acomiadar-los, amb la conseqüent possible pèrdua de "papers" si no s'avenien al que l'amo proposava.

Ara bé, a la que s'ha girat la truita i l'escassetat ha trucat a la porta de la nostra societat, els immigrants han passat a ser els culpables de tots els nostres mals. Per tal de justificar-ho, hem creat un seguit d'històries de discutible veracitat, conegudes popularment com rumors. Els rumors tenen la capacitat d'escampar-se arreu mitjançant la tecnologia més eficient: el boca-orella, que ve a ser com el popular joc infantil del telèfon (bé, almenys era popular a la era pre-videojoc).

L'estiu passat escoltava un programa radiofònic a Catalunya Ràdio, on presentaven una nova iniciativa ciutadana: la patrulla antirumor. Aquesta gent es dediquen a detectar rumors presents a la societat catalana i intentar rebatre'ls amb arguments sòlids i informació contrastada. Segons comentaven, tot i la creació contínua de nous rumors, resulta que molts d'ells són ja un clàssic en el món de la rumorología i s'han aplicat a diferents comunitats al llarg de la història.

N'hi ha de veritablement surrealistes (a l'estil del famós rumor del gos de Ricky Martin al programa Sorpresa, Sorpresa). El primer que em ve sempre al cap quan parlo d'aquests temes és el d'una noia autòctona que requeria dels serveis de distribució d'aliments proporcionats per alguna ONG, a la qual se li negaven pel fet d'anar vestida sense vel. Una companya que estava fent cua li va proposar de posar-se un vel islàmic i llavors sí que li donaren els aliments (recordem que la comunitat islàmica és la que actualment s'emporta la majoria de rumors).

Un altre de simpàtic, per dir-ho d'alguna forma, explica l'experiència d'un client que va anar a comprar un cotxet per al seu nadó i mentre estava a la botiga va veure arribar un ciutadà d'origen forà que es presentava amb un tiquet (presumiblement proporcionat pels serveis socials) el qual li concedia un cotxet totalment de franc. El comprador, no content amb el cotxet de baixa gamma que se li oferia, se n'anava tot ofès i tornava al cap d'una estona amb un tiquet on s'exigia que se li donés un cotxet de gamma més alta.

El més curiós d'aquests rumors és el grau de confiança en la veracitat de la història que presenten les persones que l'expliquen, si bé la font del rumor resulta ser tant ambigua, com que ho han sentit en algun lloc, però que és veritat!

L'últim rumor que comento, el qual no crec que realment ningú se'l cregui, però que de ben segur l'heu sentit en alguna ocasió, qüestiona la destinació dels ciutadans xinesos un cop passen a millor vida, tot lligant-ho amb el fet que molts dels negocis d'aquesta comunitat siguin en el camp de la restauració. I llavors et pregunten: tu has vist mai un enterrament d'un xinès?.

I és que si pareu l'orella en sentireu molts de rumors, alguns de graciosos i altres de més molestos. Són fàcilment identificables perquè així com tots els contes infantils comencen amb un "Hi havia una vegada..." i els acudits de l'Eugenio amb un "¿Saben aquel que diu...?", molts dels rumors acostumen a començar amb un "Jo no sóc racista, però...".

Indignant pujada tarifària al transport públic

Ja és un clàssic que aprofitant l'entrada d'any s'apugin les tarifes de molts serveis, entre ells, també els transports públics. Aquest any, però, la pujada ha estat encara més acusada en percentatge relatiu a l'any anterior, agreujat per la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, donat el conjunt de mesures d'austeritat que està aplicant el govern de Catalunya i també el d'Espanya. D'això en parlarem en detall algun altre dia.

La pujada ha estat tant brutal com un 12% en els títols de la T-10 (que representen el 84% dels bitllets venuts), d'acord amb les dades proporcionades pel diari Público. Segons la Generalitat, "és necessari recaptar perquè la caixa està buida a causa d'una mala política de finançament del sistema de transport".

A través d'aquest blog vull mostrar la meva indignació respecte aquesta mesura: sóc un usuari habitual de  Rodalies i metro de Barcelona des de fa més de 10 anys i deixeu-me dir que actualment trigo uns 10 minuts més a arribar al meu lloc de treball que fa 10 anys. Impressionant la involució que estem patint en aquest país.

Apart d'això estic cansat de veure gent saltant-se les valles, o bé entrant al transport enganxats a altres passatgers per tal de no pagar el bitllet. És tal la quantitat i les formes de saltar-se les barreres que la setmana passada vaig veure una parella de turistes bocabadats i incrèduls amb les formes incíviques d'accedir al transport public per part d'alguns ciutadans.

Així doncs, si realment és tant necessari recaptar del transport públic sabudament deficitari proposo que es facin controls per comprovar que realment es paguen els bitllets. Potser si evitessim el frau no seria tant deficitari. Reclamo la presència d'un personatge que habitualment es trobava als trens de Rodalies desaparegut des de fa un temps: el revisor. I és que durant l'últim any potser l'he vist una única vegada.

No és per incitar a la desobediència civil, però si tota la pressió del dèficit del transport públic s'ha de carregar als pocs usuaris que religiosament paguem els nostres bitllets, potser haurem de canviar d'actitud i saltar-nos també les barreres. Econòmicament és molt més eficient viatjar sense bitllet i pagar la ridícula multa que et puguin posar un cop l'any al coincidir amb el revisor al tren.

Inauguració del blog

Són temps de canvis. Estem immersos en una forta crisi de deute que afecta molts països europeus. Entre ells Espanya i per extensió també el nostre, Catalunya. En aquest contexte, són moltes les preguntes i incerteses que es presenten.

En aquest blog intentaré anar comentant qüestions d'actualitat que afecten diversos àmbits, sempre des del meu modest punt de vista, però amb el màxim rigor.

Les publicacions seran majoritàriament en la meva llengua, el Català, però de tant en tant no descarto algun article en Anglès, per aquelles informacions que necessitin un altaveu internacional.

Una salutació als seguidors i sigueu benvinguts.