La llengua és el
tarannà d'un poble, el seu esperit, sos usos i costums (Язык есть исповедь
народа, eго душа и быт родной).
He escollit
aquesta frase de P.A. Viazemski (1792-1878) extreta de la pàgina web del
Departament de Rus de l'EOI de Barcelona-Drassanes com a sumari del tema que tractem avui.
Malgrat el
discurs d'alguns col·lectius més pragmàtics, els quals consideren que la
llengua és simplement un mitjà de comunicació entre els éssers humans i, per
tant, la diversitat lingüística no és més que un impediment a l'hora
d'entendre'ns entre individus i cultures, una senzilla introspecció en aquest
tema mitjançant un seguit d'apreciacions més o menys curioses ens poden fer
adonar de la complexitat del fenomen i de la relació tan directa que té amb la
història, la cultura i la realitat d'un poble.
Ja de petit, quan
m'iniciava en la llengua de Shakespeare, un dia li vaig preguntar al professor
com podia fer-ho per demanar un entrepà per berenar si em trobava a Anglaterra.
La seva resposta em va deixar perplex: resulta que havia de demanar un
sandwitch (clarament un sandvitx no és l'entrepà que jo volia, jo el volia amb
pa de barra o de Viena a tot estirar) i a sobre, no me'l podia menjar per
berenar perquè allà no existeix tal concepte. Quines coses més estranyes...
De més grandet
em va cridar l'atenció la frase feta que tenim al nostre país sobre
fer
dissabte. Resulta que en el país anglosaxó, segons un meu antic mestre d'anglès, la frase feta rep el nom de
fer mes (tot i que no he pogut verificar-ne l'existència). I és que els britànics de l'època
tenien poca amistat amb la neteja fins l'arribada del General Wellington.
Un altre tema
fascinant és la percepció dels colors per les diferents cultures. En el cas del
rus, per exemple, em va resultar curiós esbrinar que per al que nosaltres
serien dues tonalitats d'un mateix color, com són el
blau cel i el
blau marí,
per a ells són dos colors clarament diferenciats (голубой -
goluboi i
синий -
sinii, respectivament), tanmateix com el blau i el verd per a
nosaltres.
Respecte al
vermell (красный -
krasnei), es veu que etimològicament comparteix arrels amb
la paraula
bonic (крассивый -
krassivei). Aquesta associació pren tot el sentit
del món si ens imaginem un objecte de color vermell intens damunt un extens
mantell blanc format per la neu siberiana.
Ja que traiem el
tema siberià, per altra banda d'actualitat a casa nostra aquestes últimes setmanes,
és sabut que els inuit (altrament coneguts com a esquimals, tot i que a ells
no els hi agrada massa que els anomenin
devoradors de carn crua)
són capaços de diferenciar, i per tant, donar nom a 30 tonalitats diferents de
blanc.
Aquestes però, no
són les úniques capacitats que l'ésser humà pot desenvolupar per adaptar-se a l'entorn.
Un
article publicat el 28 d'agost de 2010 al The New York Times, va més enllà i
es planteja si la llengua modela la forma de pensar de l'individu.
En aquest escrit, entre altres coses, es fa referència a una llengua, el
Guugu
Yimithirr, parlada per una tribu arborigen australiana, la qual utilitza
coordenades de posicionament global normalment per als seus relats. És a dir, a
diferència de la majoria de llenguatges que coneixem, els quals relaten els
fets prenent-nos com a referència a nosaltres mateixos:
la pilota està a la
meva dreta i la galleda al teu davant, aquest poble s'expressaria de la següent
forma:
la pilota està al nord i la galleda a l'est.
Sembla evident
que la llengua no serveix únicament com a vehicle per a la nostra comunicació, sinó
que clarament és capaç de relatar la historia, situació sociocultural i ubicació geogràfica de la
comunitat de parlants i fins i tot, segons el NYT, els nostres pensaments.
