Rumore, rumore

Durant l'última dècada, Catalunya ha rebut un notable allau migratori provinent de diferents racons del món. Mentre hi ha hagut època de vaques grasses, han set benvinguts per tal de fer les feines que l'acomodada població autòctona no volia fer. A alguns empresaris els  hi ha anat especialment bé poder contractar-los a preus ridículs i fins i tot s'han permès amenaçar-los en acomiadar-los, amb la conseqüent possible pèrdua de "papers" si no s'avenien al que l'amo proposava.

Ara bé, a la que s'ha girat la truita i l'escassetat ha trucat a la porta de la nostra societat, els immigrants han passat a ser els culpables de tots els nostres mals. Per tal de justificar-ho, hem creat un seguit d'històries de discutible veracitat, conegudes popularment com rumors. Els rumors tenen la capacitat d'escampar-se arreu mitjançant la tecnologia més eficient: el boca-orella, que ve a ser com el popular joc infantil del telèfon (bé, almenys era popular a la era pre-videojoc).

L'estiu passat escoltava un programa radiofònic a Catalunya Ràdio, on presentaven una nova iniciativa ciutadana: la patrulla antirumor. Aquesta gent es dediquen a detectar rumors presents a la societat catalana i intentar rebatre'ls amb arguments sòlids i informació contrastada. Segons comentaven, tot i la creació contínua de nous rumors, resulta que molts d'ells són ja un clàssic en el món de la rumorología i s'han aplicat a diferents comunitats al llarg de la història.

N'hi ha de veritablement surrealistes (a l'estil del famós rumor del gos de Ricky Martin al programa Sorpresa, Sorpresa). El primer que em ve sempre al cap quan parlo d'aquests temes és el d'una noia autòctona que requeria dels serveis de distribució d'aliments proporcionats per alguna ONG, a la qual se li negaven pel fet d'anar vestida sense vel. Una companya que estava fent cua li va proposar de posar-se un vel islàmic i llavors sí que li donaren els aliments (recordem que la comunitat islàmica és la que actualment s'emporta la majoria de rumors).

Un altre de simpàtic, per dir-ho d'alguna forma, explica l'experiència d'un client que va anar a comprar un cotxet per al seu nadó i mentre estava a la botiga va veure arribar un ciutadà d'origen forà que es presentava amb un tiquet (presumiblement proporcionat pels serveis socials) el qual li concedia un cotxet totalment de franc. El comprador, no content amb el cotxet de baixa gamma que se li oferia, se n'anava tot ofès i tornava al cap d'una estona amb un tiquet on s'exigia que se li donés un cotxet de gamma més alta.

El més curiós d'aquests rumors és el grau de confiança en la veracitat de la història que presenten les persones que l'expliquen, si bé la font del rumor resulta ser tant ambigua, com que ho han sentit en algun lloc, però que és veritat!

L'últim rumor que comento, el qual no crec que realment ningú se'l cregui, però que de ben segur l'heu sentit en alguna ocasió, qüestiona la destinació dels ciutadans xinesos un cop passen a millor vida, tot lligant-ho amb el fet que molts dels negocis d'aquesta comunitat siguin en el camp de la restauració. I llavors et pregunten: tu has vist mai un enterrament d'un xinès?.

I és que si pareu l'orella en sentireu molts de rumors, alguns de graciosos i altres de més molestos. Són fàcilment identificables perquè així com tots els contes infantils comencen amb un "Hi havia una vegada..." i els acudits de l'Eugenio amb un "¿Saben aquel que diu...?", molts dels rumors acostumen a començar amb un "Jo no sóc racista, però...".