Cuando al barbas de Mariano veas recortar, pon tu culo a remojar

Indignació, ràbia, impotència i vergonya són sentiments que comparteixen avui molts ciutadans d'aquest estat anomenat Espanya. No, no m'estic referint a l'indult aplicat a Mourinho, que també; sinó a l'agressió constant que estem rebent les classes mitjanes i baixes dia si, altre també. Els puristes recomanen no barrejar política i esport, però la forma com es governen els estaments esportius no deixa de ser una expressió més de la forma de govern d'aquest estat.

Ahir en Rajoy donava un pas més per al desmantellament de l'estat del benestar, el qual està derivant en un estat de malestar generalitzat. Pujada brutal de l'IVA, exempció de la paga extra de Nadal als funcionaris, disminució de la prestació d'atur o reducció de la prestació per dependència són només algunes de les mesures, que, segons ell, li obliguen a prendre des d'Europa.

Com ja ens tenen acostumats, no només el fons és demencial, sinó a més les formes, mostrant un menyspreu constant als diferents col·lectius. Als funcionaris se'ls retalla perquè és per tots sabut que són uns mantes i es passen el dia al bar; la rebaixa de la prestació d'atur és per a incentivar la cerca activa d’un lloc de feina per part dels aturats, que si no en  troben deu ser perquè no la busquen prou; retallem als dependents, que total, qui els necessita?... i finalment acaba recomanant als politics del congrés i del senat que s'abaixin el sou. El que per a alguns és d'obligatori compliment, per a d'altres és una simple recomanació (no, no m'estic referint a l'indult de Mourinho).

Cal reduir un 30% el nombre de regidors locals... i què passa amb l'administració central, com ara el senat o ministeris que tenen transferides les competències a les comunitats? Aquí tothom s’ha d’estrènyer el cinturó, però com sempre, hi ha ciutadans de primera i altres de segona.

Ja n'hi ha prou de carregar el mort als altres: que si les autonomies, que si Europa ens hi obliga... potser no és cert que tota aquesta austeritat és única i exclusivament per a eixugar el deute que ha generat el forat que vostès han creat a Bankia? 

Coneixem la vostra estratègia de fusionar els vostres bancs sistèmics per tal de crear una entitat suficientment gran de tal forma que deixar-la caure no sigui una opció, així vostès (polítics de diferents colors i sindicats - que amb això si us poseu d’acord) eviteu perdre cap inversió. Poc us importa com visqui o malvisqui la població d'aquest estat que tant us n'ompliu la boca mentre la vostra butxaca estigui ben plena.

Suposo que tota la vida ha estat així i que res no ha canviat; bé, quelcom potser si ha canviat. Ara ja no tenen cap mena de remordiment al mentir i actuen a cara destapada. Totes aquestes mesures i les que vindran eren sabudes des d'abans de les eleccions. I això no és més que el principi. Com deia Marianico el Recorto, “caldrà prémer l'accelerador!” (i a Catalunya ja plou sobre mullat).

Aneu alerta el proper mes, com ja sabeu, l'Agost és un gran mes per a carteristes i polítics, la finalitat dels quals sembla convergir perillosament.

A aquest pas no en tindrem ni per a comprar-nos "los chuches"!

Independentisme in crescendo

La setmana passada es publicaven els resultats d'una enquesta elaborada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) en la qual es podia apreciar l'augment dels ciutadans partidaris d'una Catalunya independent. De fet, segons l'article, aquesta era la primera vegada que el “Si” guanyaria per majoria absoluta en un hipotètic referèndum d'autodeterminació.

Hom es pregunta a què es deu aquesta tendència creixent de l'independentisme a casa nostra? Bé, de fet crec que la pregunta està mal formulada: I per què no hauria d'augmentar si tenim en compte la situació actual pel que fa a les relacions amb Espanya?

Ja fa més de 300 anys que queda palesa la intolerància de l'estat espanyol cap a tot el que signifiqui la varietat cultural, però no cal que anem tan enrere per adonar-nos-en. De fet, en els últims anys ha augmentat significativament l'ofensiva envers tot el que fa referència a Catalunya, després d'un intent fallit de comunió entre les dues comunitats en el marc de la coneguda transició espanyola.

No cal ser un expert en la matèria per adonar-se'n de tot el reguitzell d'estratègies per anihilar culturalment el nostre país: imposició del Castellà darrera la màscara del bilingüisme a l'escola, estratègies per evitar el reconeixement del Català al parlament europeu, tripijocs de dubtosa legalitat per prohibir les seleccions nacionals catalanes i un llarg etcètera que no cal comentar perquè de ben segur són coneguts pel lector.

Els exemples citats tenen a veure amb la cultura, la llengua i la tradició del nostre país. Qualsevol agressió en aquest sentit és vista com una falta de respecte personal per tots els usuaris d'aquesta cultura.

Recordem però, que el nostre país és complex i es composa d'un teixit social amb interessos i origen diversos. Dues onades migratòries significatives en els darrers cinquanta anys (com és l'arribada de nouvinguts procedents de diferents parts d'Espanya als anys seixanta, i d'arreu del món durant la primera dècada del segle XXI) han propiciat una diversitat social que pot no sentir-se com a propi el menyspreu a la cultura catalana.

La crisis econòmica mundial que estem patint ha esdevingut la prova del cotó per fer adonar a tots els catalans (entenent com a català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, independentment del seu origen, cultura, llengua o religió) de la situació de precarietat que vivim deguda a la gestió clarament anticatalana que desenvolupa l'estat espanyol. Exemples d'això en tenim per donar i per vendre: el tracte de favor d'AENA per Barajas en detriment del Prat, realitzant convenis amb certes companyies prohibint-los els vols a Barcelona; la gestió de ports marítims que curiosament es gestiona des de Madrid (recordem el nou port de mercaderies que s'ha construït a Barcelona per una empresa privada, per al qual Fomento encara no ha començat a construir els accessos tal i com s’havia compromès); dèficit d'infraestructures ferroviàries, com per exemple les precàries línies de Rodalies de Barcelona o el famós Corredor Mediterrani, per al qual s'està fent tot el que es pot i més per a que no circuli per Catalunya; els 3.000 euros anuals d'espoli fiscal que pateix cada català (ara potser una mica menys, gràcies a la taxa de desocupació que patim); subsidis injustos per a certes persones de certes regions; etc.

Tot això són només alguns exemples que segurament influeixen en el posicionament a favor del “Si” a la independència de Catalunya per part de moltes persones que tradicionalment no s’interessarien per aquestes qüestions, que estan tips de veure com Espanya els menysté pel sol fet d'haver escollit viure en una regió determinada.

Com a reflexió final, dir que l'espoli fiscal català, tot i ser clarament immoral, és comprensible des d'un punt de vista econòmic: la funció d'una colònia és ser explotada per al benefici de l'estat colonitzador. Ara bé, hi ha certes coses que no aconsegueixo entendre, com és renunciar a beneficis econòmics que repercutirien sobre tots els espanyols amb la única raó de deixar Catalunya a l'alçada del betum.

Si voleu aprofundir en quin és el cost econòmic de formar part d’Espanya, el Cercle Català de Negocis (http://www.ccncat.cat) ha realitzat una sèrie d’estudis i vídeos on s’explica el greuge comparatiu que patim.

En següent enllaç (http://www.assemblea.cat) l’Assemblea Nacional Catalana presenta un seguit de programes on s’exposen les “Raons de pes per a l’estat propi”.